Contrapàs


“El contrapàs ha arribat als nostres dies amb l’aspecte de dansa religiosa; res de moviments desordenats, ni alegre exaltació. Sembla més una cerimònia ritual que una dansa. De la seva música se n’han pogut reunir una dotzena de versions, amb nombroses variants que presenten un origen comú, compostes de fragments extraordinàriament bells, que contrasten amb d’altres vulgars, d’estil desbaratat, oferint en la seva totalitat una incoherència desconcertant. Antigament executaven la música del contrapàs un cornamusaire i un flaviolaire que tocava la caramella acompanyat d’un petit tamborí, als quals de vegades s’hi afegia un grallaire. Aquests músics se sabien de memòria el contrapàs i el tocaven amb tota l'exactitud possible.
Les notícies que tenim sobre la manera de dansar el contrapàs donen la idea que aquesta dansa litúrgica es degué representar a l’interior del temple. Mentre que els suposats dos coros entonaven el diví o cant on es descriu la Passió de Jesús, un cert nombre d’homes, agafats de les mans en forma semicircular, evolucionaven greument a dreta i esquerra (moviments conservats a la dansa). Segons els episodis expressats pel text, suspenien els moviments transitoris tornant després a executar la ininterrompuda evolució.
A través del temps, el contrapàs degué ser desterrat de l’església per passar a la plaça, on s’ha conservat més o menys autènticament. I en perdre el caràcter religiós, va prendre la nostra dansa aspecte de gentilesa i cortesania, degut sens dubte a la seva cerimoniosa serietat.
Un cop col·locats els músics en un dels cantons de la plaça i els espectadors al seu voltant, es presenten els directors anomenats cap i cua encarregats de guiar i dirigir el contrapàs. Les donzelles, agrupades en un lloc de la plaça, esperen a ser convidades a la dansa. Llavors, el majoral o pavorde, que actua de mestre de cerimònies, rep l’encàrrec del cap de convidar a la balladora que ha de ser la seva parella, portant-la de la mà, el braç aixecat amb gràcia, caminant cerimoniosament, amb pausa, entregant-la al ballador després d’una reverència. Aquest, que és el cap, la pren amb la mà dreta, per poder conservar el primer lloc col·locats al davant de la cobla. Es repeteix la mateixa cerimònia en convidar a la parella del cua, qui la pren amb la seva mà esquerra, per a poder ocupar l’extrem oposat de la cadena. Llavors es retira el majoral i entren la resta de parelles que han de prendre-hi part.
El cap i el cua, o sigui, el director i el subdirector, han de ser hàbils balladors i conèixer perfectament l’enrevessat repartiment dels passos de la dansa que componen el contrapàs, especialment el primer, ja que en depèn una bona o mala execució.
Col·locats tots en filera, la cobla preludia un toc d’atenció, i, mentrestant, agafant els mossos, amb gràcia i respecte, la mà de la seva respectiva parella, li fan donar una gentil i graciosa volta per sota l’arc format pels braços d’ambdós (mudament que a Catalunya s’anomena risto), i seguidament comença la dansa, que es composa de dues figures: la lineal, la corda o cadena formada per les parelles, agafades de les mans, una mica corbada, amb la finalitat de poder fer la volta a la plaça, i el cercle en fer les rodes o rodades.
Al primer contrapàs, que es ballava en sortir de l’església, un cop acabat l’ofici diví, es convidava a ballar a la muller o a la filla de l’alcalde, jutge o pavorde; després seguien els públics o populars, segons l’ordre de la major quantitat oferida a la subhasta.
Tal es el contrapàs llarg, del qual ha derivat el contrapàs curt, o meitat de llarg, el cerdà i altres. El contrapàs llarg era popular al Pirineu oriental; sobretot al Vallespir, Camprodon, l’Empordà i la Garrotxa, on es ballava cerimoniosament a la festa major. I antigament es ballava tot cantant el diví, que abans de convertir-lo en contrapàs curt, durava un mitja hora. Però en escurçar-se, es continuà cantant la romança sacra, si bé més senzilla que la primera.
Una variant del contrapàs curt és el contrapàs de la pila, que, llevat d’algunes modalitats, era típic a tots els pobles de la vall del Flamisell, des de Salàs, Sarroca de Bellera, Pauls (Pallars), Malpàs o altres pobles de la Llevata, Sarroqueta, Durro i Tahull (Ribagorça), poble on encara es balla cada any per la festa major, el tercer diumenge de juliol (Tahull, 1948).
El ball de Santa Anna, o contrapàs d’Andorra, és així mateix una altra variant del contrapàs, molt semblant al pallarès.”

Ramon Violant i Simorra. El Pirineo español, Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece. Capítulo XIII, Representaciones, danzas y deportes, Any 1949, Editorial Plus ultra, Madrid, pag. 638-641

1 comentari:

Mar ha dit...

Que ben traduït!
Qui ho ha fet?