CONTRAPÀS DE PRATS DE MOLLÓ
CONTRAPÀS CURT DELS CAVALLETS DE SANT FELIU DE PALLAROLS
CONTRAPÀS DE TORROELLA DE MONTGRÍ
Si ens atenem a l´erudició de Montserrat Albet, el Contrapàs és ballat de molt antic al Principat i al Rosselló. Les parelles s´arrenglerraven al volt de la plaça, donant-se les mans; un capdanser es situava al cap esquerre i, sovint, un altre a la cua, com adicció en el governall. Dues sèries de passos integraven la dansa; seguits llargs i els seguits curts; d´altres, alternant-se, eren: el girat, o de camada, adients per a canviar la direcció ; el trencat, un sol pas llisquent ; el salt de moltó ; i l'espardenyeta. Al cap de dansa, li corresponia d'amidar l'espai a recórrer per a fer el volt a la plaça, i de calcular les passes, d'acord amb la durada de la música. Advertim que de Contrapassos n'hi havia de modalitats diverses. Esmentem les principals : l'Empordanès, el Selvatà, el Cerdà, el Curt, el Persigola, etc
Carles Mas va obtenir el “Premi Aureli Campany 1976”, per una considerable “Aproximació tècnico-coreogràfica del Contrapàs”. També en una línea de recerca i investigació, l' “Esbart Català de Dansaires” té formulat un “Atles de Danses Tradicionals”, recollint-hi l'àrea del Contrapàs.
Dels Contrapasos suara esmentats, els més importants eren ballats a l'Empordà i a la Selva ; i, preferentment, el llarg a la Garrotxa, al Ripollès i al Berguedà. El curt, a Andorra, la Plana de Vic, el Maresme, el Luçanès i el Moianès. El cerdà, a la Cerdanya, l'Alt Urgell, el Rosselló, el Conflent i el Vallespir. El Persigola, al Vallespir i a la Selva.
Quan, a mitjans del dinovè, ja esbatega la sardana llarga a les comarques de l'Empordà, el vasos comunicants de la província de Girona amb la resta de Catalunya són degollats per la política caciquista dels jefes políticos (els governadors) respectius.
A mesura que la sardana llarga es fa mestressa de les balles, s'amolla el Contrapàs i desapareix, poc a poc, a la segona meitat del segle dinovè. Hom n'ha fet intents de restauració : a Banyoles, el 1907. El seguí un altre intent, celebrat al II Aplec de la Sardana a Vallvidriera (1908). I un altre intent, encara, el promogué l' “Ateneu Empordanès”, de Barcelona, el 1922, amb col.laboració de músics i de folkloristes solvents, com els mateixos ballaires que l'havien de recuperar. I fou debades. La memòria popular sol ésser escassa ; la documentació i la mateixa erudicció -quan hi és- resten desconegudes.
La susdita regerència a les comarques del Contrapàs, no podria ésser més extensa ? Hi ha una raó : una documentació valuosa que, avui, més que mai ens permet replantejar-ho.
El llibre titulat La sardana, per Joan Amades (1930), premiat pel “foment de la Sardana” de Barcelona, fenr revisió de la nostra dansa de períodes seculars, quan arriba al divuitè, amb unes breus ratlles denuncia que hom no coneix cap document, en tot el segle, que faci esment de la Sardana. D'altra part, uns anys més tard, finida la guerra del 1936-39, arriba a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (on Amades era adscrit) l'avui famòs “Calaix de Sastre” que Rafael d'Amat, Baró de Maldà, havia escrit quotidianament i que és aplegat en 52 violums. En el període comprès entre el 1770 i el 1790, l'autor té ocasió de fer més d'una vintena de recensions de festes majors, i d'altres populars poblacions variades ; festes que van des d'Albons i Pineda, més avall del Tordera, arribant a Badalona i, per l'interior, a Esplugues, Cornellà i el Prat de Llobregat. Amb diversitat d'ambients. El Baró de Maldà recull allò que més l'impressiona. Fa conèixer els principals invitats, descriu els músics i divulga els intruments (així, detalla les “criatures verdes”, o sacs de gemecs, el flabiol, les xeremies i qualque violí) ; refereix el repertori : entrades de ball, les contradanses, les sardanes, els balls plans i, entre uns i altres, les corregudes. Dels ballaires, sempre que escau remarca el divertiment dels minyons i les noies, i, en manta ocasió, de les camades que es permeten de fer les dones d'edat prou gran.
L'àrea territorial que, amb efusió, enregistrava el Barò de Maldà era el de la seva paricular relació. Si el Garraf, de festes i danses qualificades, amb les gojoses del Vallés, i les del Berguedài l'Osona, la sardana doblaba el seu abast. Depassava el Tordera ; arribava al Llobregat. I en desaparexeria, com perillà de desaparèixer a la pròpia província gironina. Una requesta recentment feta a Ignasi Rubio, el Rubí, m'ha propiciat la cita de recollida per Josep Serra i Rosselló, historiador local que ressenyava una enquesta judicial feta arran d'una barralla entre els hereus de Can Ramoneda, i de Can Ametller, pretendents d'una filla de Can Serra del Molí, la qual en la seva declaració deia : “Dimarts, que era la festa de Sant Genís, que havia ballades a la plaç, estant jo ballant amb Pere Ramoneda feren sardanes, i jo veient que feien sardanes me'n daxí, i a dit Ramoneda li sabé molt greu que no em volia forçar a ballar sardanes...”. i com que hi hagué ganivetades, el jutge deixava constància d'un fet de l'aplec de Sant Genís, de l'any 1587, ara fará just, quatre centúries. Els vents de la Revolució Francesa forçaven el decaiment dels ritus del Contrapás. La reconversió de la sardana, a ben segur menys frívola, reprenia, amb esperit noy i una estructura amesurada i intel.ligent, una vella dansa que acredita en poble.
En el curs del temps, ja al segle vintè, Catalunya entera és devota de la Sardana. I aquesta, per l'ambaixada dels homes de lletres i dels artistes de tot el país, tindrá l'Empordá com la casa pairal de la dansa viva.